Amb l’estrident i incansable xiulet del despertador retornen les preguntes sense resposta i les respostes que ningú ha demanat. I és que, com la vida, els pensaments no poden nugar-se, no podem desfer-nos-en ni retenir-los a voluntat. I si és que sí que és possible, jo encara no he trobat les pautes. Com un cicle, mentre la ciutat desperta anòmala i mentre el capvespre es fon a poc a poc amb les estreles, m’adone que no ho sé. No sé si, quan tornem a compartir l’espai comú que ens ha estat prohibit, censurat i arrancat de soca-rel sense previ avís, ens tornarem a abraçar. No sé si tornarem a sentir l’escalfor dels braços que serpentegen fins que s’acoblen als nostres cossos, ara inexperts de contacte. No sé si simplement ens direm un “hola” nerviós i dubtós i ens quedarem amb ganes de dir-nos la veritat... Que ens hem trobat a faltar. I per què no dir-ho? Per què no afirmar que els nostres ulls sempre brillen més si es miren de front, sincers, sense pors, sense panta...
Em dol haver de ser tan sincera. D'haver d'estrènyer el cor fins que regalima l'última gota marginada d'amor. I em sent lluny de tot. Lluny de tu, de mi mateixa. De les hores que ens cedírem. De les vegades que vaig callar-me les ganes d'escoltar-te mil històries viscudes i per viure. De veure't agafar la tassa amb les dues mans i de trossejar sempre els dolços amb l'esquerra. Potser és tard. Potser és prompte. Potser escric aquestes quatre paraules a punt que el campanar toque les dotze i tot és fruit de les poques hores dormides l'últim any. També potser és l'únic instant on em permet concedir-me l'espectre del dubte. Potser. Potser. Potser. Potser també soc persona i dubte. Encara que siga durant la foscor acollidora de la nit. Marta Mas 27/12/2019