Arribares com una tempesta d'estiu. Sense avisos ni romanços. Breu i intensa, ho assolares tot. Ningú t'esperava. I jo, menys encara. Mullares els carrers i despertares l'olor d'humitat de les cases de pedra. No vaig trobar paraigua suficient per a refugiar-me de tu, de les teues dèries, de la manera com sil·labejaves mots que no havia escoltat mai. Tampoc no m'hi vaig resistir; vaig caminar sota la pluja. Com una gota ben freda, regalimares per la meua pell coberta de tendreses oblidades. Em refrescares dos segons per a escalfar-me tota una eternitat. I de la mateixa manera que vingueres, marxares i solament deixares el record d'una tempesta d'estiu en ple mes d'octubre.
Marta Mas
11/08/2019
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada