Calaix de textos (i de versos)

Em dol haver de ser tan sincera. D'haver  d'estrènyer el cor fins que regalima l'última gota marginada d'amor.  I em sent lluny de tot. Lluny de tu, de mi mateixa. De les hores que ens cedírem. De les vegades que vaig callar-me les ganes d'escoltar-te mil històries viscudes i per viure. De veure't agafar la tassa amb les dues mans i de trossejar sempre els dolços amb l'esquerra. Potser és tard. Potser és prompte. Potser escric aquestes quatre paraules a punt que el campanar toque les dotze i tot és fruit de les poques hores dormides l'últim any. També potser és l'únic instant on em permet concedir-me l'espectre del dubte. Potser. Potser. Potser. Potser també soc persona i dubte. Encara que siga durant la foscor acollidora de la nit. Marta Mas 27/12/2019