Calaix de textos (i de versos)

Amb l’estrident i incansable xiulet del despertador retornen les preguntes sense resposta i les respostes que ningú ha demanat. I és que, com la vida, els pensaments no poden nugar-se, no podem desfer-nos-en ni retenir-los a voluntat. I si és que sí que és possible, jo encara no he trobat les pautes. Com un cicle, mentre la ciutat desperta anòmala i mentre el capvespre es fon a poc a poc amb les estreles, m’adone que no ho sé. No sé si, quan tornem a compartir l’espai comú que ens ha estat prohibit, censurat i arrancat de soca-rel sense previ avís, ens tornarem a abraçar. No sé si tornarem a sentir l’escalfor dels braços que serpentegen fins que s’acoblen als nostres cossos, ara inexperts de contacte.   No sé si simplement ens direm un “hola” nerviós i dubtós i ens quedarem amb ganes de dir-nos la veritat... Que ens hem trobat a faltar.   I per què no dir-ho? Per què no afirmar que els nostres ulls sempre brillen més si es miren de front, sincers, sense pors, sense panta...