Calaix de textos (i de versos)

A les acaballes de setembre, quan la tardor encara era una estació de pas, els nervis se li instal·laven a la boca de l’estómac; impacient, desitjós del primer dissabte d’octubre. En aquell poble piramidal, rebien el desé mes de l’any amb l’olor de pólvora i el xiuxiueig de dolçaines i tabals. Les campanes ressonaven de l’epicentre als afores. Començava el ritual. L’àvia treia de l’armari un brial amanit de llaços i una falda que recordava la primavera. Mentre la mare li trenava els cabells infinits, ella contemplava meravellada el ramell de flors: margarides blanques i gira-sols embolicats amb una tela rugosa del color de l’ivori. Li hagueren agradat al seu avi? Quan finalment aconseguia nugar-se les espardenyes, sa mare l’agafava de la mà i iniciaven juntes el camí cap al punt de trobada; una creu de ferro que havia vist créixer cadascun dels assistents. A mesura que s’hi acostaven, es podien contemplar fileres de colors que semblaven dibuixar el més bonic dels horitzons. Dones, h...

I succeeix. No ho busques, però passa. Una fulla s’enlaira sigil·losament fins al terrat; la xafes i cruix. No es pot reconstruir, mai no tornarà a ser la mateixa. No tornarà a la llar. I no ho busques, però passa. Tabú. Ja no dorms sola a les fosques de cap nit. En l’últim segon de vigília, record. En l’última mil·lèsima de calma, vent huracanat. És tempesta, llamps, pluja. Escrius en tercera persona, evites el vocatiu. T’allunyes del seu pit que fa olor de brases. El cor et cruix mentre estens misèries al terrat. Marta Mas 09/09/2019