Flors de tardor

A les acaballes de setembre, quan la tardor encara era una estació de pas, els nervis se li instal·laven a la boca de l’estómac; impacient, desitjós del primer dissabte d’octubre. En aquell poble piramidal, rebien el desé mes de l’any amb l’olor de pólvora i el xiuxiueig de dolçaines i tabals. Les campanes ressonaven de l’epicentre als afores. Començava el ritual. L’àvia treia de l’armari un brial amanit de llaços i una falda que recordava la primavera. Mentre la mare li trenava els cabells infinits, ella contemplava meravellada el ramell de flors: margarides blanques i gira-sols embolicats amb una tela rugosa del color de l’ivori. Li hagueren agradat al seu avi? Quan finalment aconseguia nugar-se les espardenyes, sa mare l’agafava de la mà i iniciaven juntes el camí cap al punt de trobada; una creu de ferro que havia vist créixer cadascun dels assistents. A mesura que s’hi acostaven, es podien contemplar fileres de colors que semblaven dibuixar el més bonic dels horitzons. Dones, homes, grans i menuts somreien agafats del braç.

Ara, molts anys després, ha canviat la falda i el brial per pantalons texans i un brusó negre amb unes lletres brodades amb fil groguenc. Mentre recorre el carrer de fora com cada dissabte d’octubre, pensa en aquell savi que li havia ensenyat que l’ànima era feta de paraules. Per a ella, l’essència d’aquell enclavament muntanyenc eren cants mentre eixia el sol, trons estridents, música sonant a deshora, focs d’artifici dibuixant-se al cel i, sobretot, flors enmig de la tardor.

Marta Mas 

16/08/2019

Escrit per al llibre de festes de Sella de l'any 2019.