Covarda

-Sé que no hauria de dir-te açò.  Que la nostra relació ja no és igual.  Però... Mira, ho faré igualment. No per la relació que ens uneix ara, sinó per la que teníem fa un temps.  Quant?  No ho tinc clar.  No em faces preguntes que ni sé ni puc respondre. Aquells instants en què rèiem i ploràvem juntes i ens empassàvem els problemes amb un tassa de te especiat ben calent i galetes que volien simular aquelles tan mantegoses que hauríem menjat a Londres.  Clar... Londres.  Un Londres on no et vas atrevir a anar. Mai t'havia pres per una covarda.  Saps què?  No hauria de dir-ho però ho ets. I molt. Lamente ser tan dura però... Ets molt covarda. Sempre havies volgut passar una temporada a la capital anglesa. No com una turista qualsevol, com una viatgera que palpa la terra que xafa, que assaboreix les olors i dibuixa quadres mentals. Sé que t'hagueres endinsat en els racons més remots de la ciutat i  hagueres contemplat el Big Ben sense presses i per què no?  Segur que hagueres escrit una postal. Eres de les poques persones que encara enviava postals. Potser hagueres ajudat a fer alguna foto a uns turistes que intentaven fer veure que eren feliços i  volien compartir-ho a Instagram.  Potser hagueres passat la nit amb un anglés d'ulls profundament blaus. Un xic d'aquests que veus una vegada a la vida però que recordes per sempre. Perdona que t'ho diga però esperava més de tu.  Pensava que tindries un futur, si no vols dir brillant, amb un raig de llum, almenys.  Pensava que a hores d'ara  hauries publicat algun poema al blog que portes anys abandonat.  No estic demanant-te que guanyes un concurs literari. Sé que les covardes no es presenten davant d'un jurat.  Sé que no hauria de dir-t'ho però em fas llàstima.  Quant de temps feia que no ens miràvem als ulls com estem fent-ho ara? No m'havia adonat de les petites arrugues que se't formen als ulls.  Llàstima que no siguen de somriure,  de viure. No desvies la mirada. Mira'm. Tampoc m'havia adonat que tens els cabells massa llargs,  trencats, irregulars.  No em mires així. El temps passa.  És qüestió de vida.  Tens raó,  la vida no és per a covardes. Tu no la vius. La veus passar.

De sobte,  estreny el puny i trenque l'espill Amb els artells encara sagnant pose la clau de la targeta de crèdit i compre un vol a Londres.

Marta Mas

18/01/2019