Setembre

"Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València". Recitaves Estellés, pausadament,  assaborint les lletres,  acaronant els sons.  Fores l'únic que s'atreví a col·locar-se davant d'aquell vell faristol.  No apartaves la mirada del paper mecanografiat; estrenyies meravelles entre els dits.  Com de bé recitaves! Estava a primera fila,  observant-te,  sentint-te,  gaudint-te.  "Veies el cant,  creixia".  Com creixies tu  mentre xiuxiuejaves versos.  Sorties de la cova, deixaves d'hivernar i dues roselles et florien a les galtes.  "Modestament, diries el nom d'algun carrer".  Jo tenia la sensació que t'escoltaria incansablement fins sempre.  Gravaria cada mot, a foc, entre els llençols i la pell.  "Benimaclet ací,  enllà veus Alboraia,  escoltes des del llit les sirenes del port".  I jo pensava,  sense saber per què,  que els teus llavis farien gust d'orxata i fartons.  També creia que la teua camisa faria olor de cireres.  Devia ser que setembre  començava però jo ja enyorava l'estiu.  Em preguntava si t'agradaria aquella estació o si t'estimaries més la tardor.  Volia saber si preferies que els colors castanys inundaren les voreres igual que ho feien els cabells que s'interposaven entre les lletres i les nines dels teus ulls. "No et poses solemne.  Deixa l'èmfasi", deies. Però jo no podia deixar,  amb dits invisibles,  de subratllar-te a pams.  "Més endavant escriuràs el teu cant a València".  Jo no sé si escriuré a València... Solament sé que t'escriuré a tu.

Marta Mas

23/01/2019