Calaix de textos (i de versos)

"Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València". Recitaves Estellés, pausadament,  assaborint les lletres,  acaronant els sons.  Fores l'únic que s'atreví a col·locar-se davant d'aquell vell faristol.  No apartaves la mirada del paper mecanografiat; estrenyies meravelles entre els dits.  Com de bé recitaves! Estava a primera fila,  observant-te,  sentint-te,  gaudint-te.  "Veies el cant,  creixia".  Com creixies tu  mentre xiuxiuejaves versos.  Sorties de la cova, deixaves d'hivernar i dues roselles et florien a les galtes.  "Modestament, diries el nom d'algun carrer".  Jo tenia la sensació que t'escoltaria incansablement fins sempre.  Gravaria cada mot, a foc, entre els llençols i la pell.  "Benimaclet ací,  enllà veus Alboraia,  escoltes des del llit les sirenes del port".  I jo pensava,  sense saber per què,  que els teus llavis farien gust d'orxata i fartons.  T...

-Sé que no hauria de dir-te açò.  Que la nostra relació ja no és igual.  Però... Mira, ho faré igualment. No per la relació que ens uneix ara, sinó per la que teníem fa un temps.  Quant?  No ho tinc clar.  No em faces preguntes que ni sé ni puc respondre. Aquells instants en què rèiem i ploràvem juntes i ens empassàvem els problemes amb un tassa de te especiat ben calent i galetes que volien simular aquelles tan mantegoses que hauríem menjat a Londres.  Clar... Londres.  Un Londres on no et vas atrevir a anar. Mai t'havia pres per una covarda.  Saps què?  No hauria de dir-ho però ho ets. I molt. Lamente ser tan dura però... Ets molt covarda. Sempre havies volgut passar una temporada a la capital anglesa. No com una turista qualsevol, com una viatgera que palpa la terra que xafa, que assaboreix les olors i dibuixa quadres mentals. Sé que t'hagueres endinsat en els racons més remots de la ciutat i  hagueres contemplat el Big Ben sense pre...

Estic marejada. Si tinguera la mínima possibilitat de menjar una simple llesca de pa dur, ho sé, la trauria. El meu cos ja no està acostumat a la solidesa.   Açò no ve d’ara. Ve de llarg. Tinc els llavis  badats. Amb les dents engroguides soc capaç d’estirar una de les pells seques que els recobreixen fins que una gota de sang surt a la superfície carnosa i assedegada. Hi ha gent que lliura batalles per terres, per petroli.   Jo mataria per aigua. Odie aquest moviment. D’esquerra a dreta, de dreta a esquerra i tornem a començar. Fa un parell de dies que solament puc imaginar-me un home esvelt amb jaqueta i pantalons negres, corbata de ratlles i unes sabates de punta ben lluentes. Fa olor d’estragó, de cedre i de canella, tot ben barrejat.   Porta els cabells pentinats cap enrere i somriu amb un cigarret a la boca. Jo preferisc no dir que fa molt de temps que solament   olore suor, sal i altres coses que preferisc ignorar. Pense si pagarà la pena aques...