Creuem?

Estic marejada. Si tinguera la mínima possibilitat de menjar una simple llesca de pa dur, ho sé, la trauria. El meu cos ja no està acostumat a la solidesa.  Açò no ve d’ara. Ve de llarg. Tinc els llavis  badats. Amb les dents engroguides soc capaç d’estirar una de les pells seques que els recobreixen fins que una gota de sang surt a la superfície carnosa i assedegada. Hi ha gent que lliura batalles per terres, per petroli.  Jo mataria per aigua.

Odie aquest moviment. D’esquerra a dreta, de dreta a esquerra i tornem a començar. Fa un parell de dies que solament puc imaginar-me un home esvelt amb jaqueta i pantalons negres, corbata de ratlles i unes sabates de punta ben lluentes. Fa olor d’estragó, de cedre i de canella, tot ben barrejat.  Porta els cabells pentinats cap enrere i somriu amb un cigarret a la boca. Jo preferisc no dir que fa molt de temps que solament  olore suor, sal i altres coses que preferisc ignorar.

Pense si pagarà la pena aquest viatge. Molts veuen aquesta aventura com una missió suïcida però per a mi ha estat una decisió inevitable. Ens han dit que a l’altre costat de l’estret no ens mancarà de res. Que eixe home tan ben plantat i ben vestit ens donarà faena. Que no tornarem a escoltar la sirena que anuncia que, tard o d’hora, un explosiu arrasarà la casa on vam nàixer, el parc on jugàvem de petites o la persona que ens va donar la vida. Pense si pagarà la pena aquest viatge perquè fa tres dies que  m’acaricie el ventre i no note les teues extremitats empenyent-me les entranyes.

Marta Mas

06/01/2019