Costera llarga, costosa, esgotadora i de ciment desgastat. D'amplària estreta; asfixiant a l'estiu i acollidora de mal vent a l'hivern. Cases d'ivori tacades amb sanefes d'ocells i flors governades per una gruixuda porta de fusta rugosa i fosca que interromp la sobrietat de les parets. Al fons del carrer, la font. La font de la infantesa. La font on de petites la nostra llengua innocent assaboria caramels. Eixos caramels que es venien a la plaça del poble, eixos que exactament no saps ben bé de què fan gust. Potser és sucre morè però del cremat, del que es desfà al paladar i l'aroma et puja per les fosses nasals fins als indrets de la memòria. Envoltant el brollador, una successió de colors. Rosa, roig, blanc, groc. Semblen llums intermitents; un semàfor bucòlic. Però un semàfor mai no podria olorar tan bé. És unaaroma tendra, de gespa fresca i melosa. Em recorda al perfum de la iaia. Aquell que es posava quan era més jove; quan encara no vestia de do...