Costera llarga, costosa, esgotadora i de
ciment desgastat. D'amplària estreta; asfixiant a l'estiu i acollidora de mal
vent a l'hivern.
Cases d'ivori tacades amb sanefes d'ocells i flors governades per una gruixuda
porta de fusta rugosa i fosca que interromp la sobrietat de les
parets. Al fons del carrer, la font. La font de la infantesa. La font on de
petites la nostra llengua innocent assaboria caramels.
Eixos caramels que es venien
a la plaça del poble, eixos que exactament no saps ben bé de què fan gust.
Potser és sucre morè però del cremat, del que es desfà al paladar i l'aroma et
puja per les fosses nasals fins als indrets de la memòria.
Envoltant el brollador, una successió de
colors. Rosa, roig, blanc, groc. Semblen llums intermitents; un semàfor
bucòlic. Però un semàfor mai no podria olorar tan bé. És unaaroma tendra, de
gespa fresca i melosa. Em recorda al perfum de la iaia. Aquell que es posava
quan era més jove; quan encara no vestia de dol. És l'olor de les roses
silvestres. Eixe roser on sempre clavàvem la maneta i eixíem amb alguna
espina clavada al dit índex. La sang, vermella i brillant, s'esgolava lentament
per les mans com vessa el suc de la cirera madura recentment mossegada.
I així passàvem el començament de
l'estiu i la fi de la primavera. A la tardor, els llums intermitents ja no hi
eren. La vistositat dels colors desapareixia i els pètals començaven a adquirir
el color del pa torrat del desdejuni de diumenge. Però l'estiu sempre
tornava i, de nou, tornàvem a sortir al carrer, al nostre carrer, i gaudíem de la sang de les cireres,del sucre cremat en forma de caramel i dels llums intermitents.
Marta Mas
02/01/2015--02/06/2019
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada