Descobrir-ho

Amb l’estrident i incansable xiulet del despertador retornen les preguntes sense resposta i les respostes que ningú ha demanat. I és que, com la vida, els pensaments no poden nugar-se, no podem desfer-nos-en ni retenir-los a voluntat. I si és que sí que és possible, jo encara no he trobat les pautes.

Com un cicle, mentre la ciutat desperta anòmala i mentre el capvespre es fon a poc a poc amb les estreles, m’adone que no ho sé. No sé si, quan tornem a compartir l’espai comú que ens ha estat prohibit, censurat i arrancat de soca-rel sense previ avís, ens tornarem a abraçar. No sé si tornarem a sentir l’escalfor dels braços que serpentegen fins que s’acoblen als nostres cossos, ara inexperts de contacte.  No sé si simplement ens direm un “hola” nerviós i dubtós i ens quedarem amb ganes de dir-nos la veritat... Que ens hem trobat a faltar.  I per què no dir-ho? Per què no afirmar que els nostres ulls sempre brillen més si es miren de front, sincers, sense pors, sense pantalles...?

Ara sé que, quan ens tornem a veure, ja no portarem jerseis de llana que ens traspassen l’electricitat i que els haurem canviat per braços a l’aire.  Sé que no farà olor de xemeneia i que els cítrics mesclats amb gel envairan l’aire compartit. També sé que el rellotge seguirà marcant les hores, però que ja no se’ns marcaran a la pell com un detonador a punt d’explotar. I les paraules, per molt que s’endinsen en els llocs més profunds de la nostra estima,  ja no podran suplir-nos. No faran olor de nosaltres, no ens acaronaran i no ens desxifraran l’emoció en la veu. Els mots no ens supliran el cos.

Mentre escolte Xavi Sarrià sé que realment no sé què passarà quan ens tornem a abraçar, però estic segura que em muir de ganes de descobrir-ho.