Salta al contingut principal

Badalls

I tu, amb el somriure
amagat entre les dents,
em fas renàixer els mots.
Em sent -i em sé- capaç
de mirar de front
la llum del crepuscle.
Acarone, de nou,
la tebior de la matinada
des d'uns llençols estrangers.
Amb la cuirassa abatuda,
dibuixant arraps que aixopluguen,
la por fuig pels
badalls de la finestra.

Marta Mas
17/10/2019

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Kiling" *

Recórrer un mapa amb les puntes dels dits. Tastar les fronteres del saber. Traspassar-les. Submergir-se. Perdre's entre llibres sense fi. Acaronar les dèsset pigues que et formen constel·lacions a la pell. Capbussar-se en la mar una nit d'agost i recitar, damunt l'arena, poemes de mort o d'amor. Fer-te un bes d'aiguallimó amb  els llavis tacats de deliri i passió. Olorar la pólvora a la tardor. Somriure't. Llegir-te en somnis. Tornar a començar. Kiling : del tagal: 'sentir papallones a l'estómac a causa de la felicitat'. Marta Mas 13/05/2019
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Setembre

"Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València". Recitaves Estellés, pausadament,  assaborint les lletres,  acaronant els sons.  Fores l'únic que s'atreví a col·locar-se davant d'aquell vell faristol.  No apartaves la mirada del paper mecanografiat; estrenyies meravelles entre els dits.  Com de bé recitaves! Estava a primera fila,  observant-te,  sentint-te,  gaudint-te.  "Veies el cant,  creixia".  Com creixies tu  mentre xiuxiuejaves versos.  Sorties de la cova, deixaves d'hivernar i dues roselles et florien a les galtes.  "Modestament, diries el nom d'algun carrer".  Jo tenia la sensació que t'escoltaria incansablement fins sempre.  Gravaria cada mot, a foc, entre els llençols i la pell.  "Benimaclet ací,  enllà veus Alboraia,  escoltes des del llit les sirenes del port".  I jo pensava,  sense saber per què,  que els teus llavis farien gust d'orxata i fartons.  T...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Covarda

-Sé que no hauria de dir-te açò.  Que la nostra relació ja no és igual.  Però... Mira, ho faré igualment. No per la relació que ens uneix ara, sinó per la que teníem fa un temps.  Quant?  No ho tinc clar.  No em faces preguntes que ni sé ni puc respondre. Aquells instants en què rèiem i ploràvem juntes i ens empassàvem els problemes amb un tassa de te especiat ben calent i galetes que volien simular aquelles tan mantegoses que hauríem menjat a Londres.  Clar... Londres.  Un Londres on no et vas atrevir a anar. Mai t'havia pres per una covarda.  Saps què?  No hauria de dir-ho però ho ets. I molt. Lamente ser tan dura però... Ets molt covarda. Sempre havies volgut passar una temporada a la capital anglesa. No com una turista qualsevol, com una viatgera que palpa la terra que xafa, que assaboreix les olors i dibuixa quadres mentals. Sé que t'hagueres endinsat en els racons més remots de la ciutat i  hagueres contemplat el Big Ben sense pre...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació