A la vora de la mar, enfonsaves els peus i acaronaves les roques que, com nosaltres, s'havien erosionat pel vent, pel pas del temps, per les boires de sal. La teua pell, no tan llisa com anys enrere, es transformava en un tapís puntillista que cap artista podia deixar de contemplar. La mar sempre havia sigut teua i tu sempre havies estat mar. Indissolubles, transparents. Et capbussaves entre ones i t'acostaves als esculls de la mateixa manera que traspassaves el llindar de la llar: lliure, sense por. Quantes vegades em vas convéncer per a subjectar eriçons i observar, només per un parell de segons, com movien les punxes amb el contacte de les meues forasteres i tremoloses mans. Mans que hui continuen sent hereves d'unes ganes insaciables de tu. En un instant fugaç, amb els dits suaument arrugats, decidires tatuar-me el cos amb records de salnitre. Ara, ja fa temps que no hi ets. Segons, minuts, hores, dies, anys... I jo seguisc a recer de la mar...
Marta Mas
25/07/2019
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada